Units per una dansa

Dues-centes persones s’apleguen al mig de la Rambla Nova de Tarragona. Aficionats i experts de les sardanes es barregen en la cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes.

Rotllanes de sardanistes segueixen el ritme de la cobla a saltironets. A ulls d’un inexpert, podem dir que cada tres salts val un i així van comptant i repartint fins acabar la sardana. A simple vista sembla una dansa fàcil, monòtona, tranquil·la, composta únicament per dos passos, però al intentar ballar-la descobreixo la seva complexitat. Primer els curts, passos senzills que es ballen amb els braços baixats. Després venen els llargs, amb els braços estirats i més difícils de seguir. Cada sardana és diferent i s’ha de saber distingir quan canvia la música per canviar de pas. Alguns dels assistents fa més de 30 anys que practiquen aquesta dansa i de tant en tant encara s’equivoquen.

En aquesta ballada hi ha dos tipus de colles. Unes són anelles perfectes on tots els seus membres es mouen al uníson i amb una elegància d’admirar. Els braços s’estiren amb la fermesa que despleguen les branques d’un arbre i les cames marquen els passos amb seguretat i precisió. Les altres es converteixen en esferes imperfectes al segon compàs de la cobla i ja no recuperen la seva forma en cap moment. És en aquestes on es troben els aficionats.

Els nens formen l’anella més dolça i inexperta. Agafats de les mans es mouen amb una graciosa descoordinació. Com roba a l’estenedor, els seus cossos pengen de les mans dels avis. El sol enlluerna les diminutes pupil·les d’aquests sardanistes en miniatura.

La calor del mig dia s’apodera dels assistents. El bon temps ha convertit primers de març en un dia d’estiu. Taques de suor s’enfilen sota les aixelles d’un home de mitjana edat i es fan sentir des de la distància, però ningú es molesta. La sardana és una dansa de tolerància. L’anella que formen els uneix i les seves mans agafades ho demostren. Mentre ballen no hi ha complexes. Vells, joves, guapos i lletjos, tots es donen la mà sense conèixer-se. Tampoc hi ha cap posició superior a l’altre, dins la rotllana tots són iguals.

Independentment de si ha de començar la sardana o si ja fa estona que sona hi ha una fórmula màgica que permet incorporar-se al ball. El secret està en fregar suaument les mans de sardanistes per a que automàticament es separin i absorbeixin al nouvingut fent una mica més gran el cercle. D’aquesta manera, les rotllanes que comencen amb quatre o cinc persones poden acabar amb més de deu. És paradoxal veure com les colles que s’han format de forma esporàdica es desfan amb la mateixa velocitat un cop acabada la sardana.

L’eix sobre el que giren tots els sardanistes està format per les jaquetes i bosses que col·loquen al centre de les rotllanes. De la mateixa manera que les tribus africanes dansen al voltant del foc, les tribus catalanes dansen al voltant dels seus moneders.

Envoltant totes les anelles, trobem un cercle encara més gran format pels que participen de la festa des de la distància. És la massa d’espectadors que no pot deixar de mirar l’espectacle però tampoc s’atreveix a ballar. Aquesta categoria forma una nova rotllana gegant buida de moviment.

El so és estrident. Flabiol, tible, tenora, trompeta, trombó i fiscorn xisclen les notes amb tanta força que la melodia es fa sentir des del carrer paral·lel. De sobte la sardana agafa força, i les colles salten més amunt que mai, amb energia. A la música s’afegeix el dringar accelerat de les claus que porten els homes a la butxaca. És just en aquest moment que es veuen brillar amb més intensitat els ulls dels sardanistes. L’orgull d’un poble s’aixeca en una dansa inofensiva. I tal i com ha arribat el clímax se’n va per deixar pas un cop més a la sobrietat.